Sentiments

No és fàcil sobreposar-se als entrebancs de la vida. Ningú va dir mai que ho fos. En tot cas, sempre queda el subterfugi d'esdevenir un optimista radical i veure-ho tot de colors i pensar que la felicitat és l'únic estat possible.

La vida dóna cops i ens sacqueja fort, ens fa passar la pitjor experiència fins al moment, aquella que mai haguessis arribat a somiar. I penses que aquesta serà l'última. I no es així, saps que sempre ens guardarà una pitjor que esdevindrà en el futur quan menys t'ho esperis.

Personalment, he tingut uns dies plens d'una barreja de sentiments, però sobretot m'ha envaït la tristesa. Recordava tots els sentiments viscuts ara fa un any, quan la barreja de sentiments em va colpir.

Justament em trobava esperant, passava l'estona i tenia la confiança de tenir la sort de la meva part. Però la sort és encapritxada i en un moment et gira l'esquena i marxa.

Des del primer moment, quan era allà dempeus, mirant absorbit la pantalla, intentant esbrinar el que s'estava mostrant, no hi trobava la por.

Llavors vam escoltar les paraules que no esperes, un trauma que no deixes de recordar: "No té batec".

La vida es para.

Intentes pensar que vol dir exactament, quin significat tenen les paraules. No trobes sentit ni raó. La vida en joc i no pots moure't, immovilitzat de cap a peus, no pots fer res. La mort ha vingut i se l'ha emportat en un suspir.

Prens amb força les mans i no vols deixar-les anar. És el port segur on fondejar quan la tempesta embrava la mar.

No pots mirar-la a la cara perquè encara tens vergonya de ser allà, equivocat en el teu diagnòstic inicial, inmòvil sense haver pogut fer res per evitar el destí.

Comences a entendre les paraules que fa estona estan sonant al cap i et fas creus. Per què? No hi ha cap resposta que t'allegeureixi el pes que has començat a acumular.

Arriba l'incredulitat. És un malson i vols despertar. Això no em pot estar passant a mi. Per què? No hi ha ningú a l'altre costat que respongui. La confirmació arriba i desmunta el castell de cartes imaginari que volies muntar.

No creus que la realitat sigui tan difícil de pair i vols una segona confirmació. Arriba de nou el mateix diagnòstic i no pots fer-te creus.

Passen els minuts i el teu cos té una reacció primitiva que vols controlar, però els sentiments són molt forts i afloreix la ràbia. Una ràbia contra tot l'incomprensible i mundà, contra tot allò que no veus ni pots controlar. Dèu no és racional i ha permès que succeeixin la mort i descarregues amb tota la força contra l'objectiu. Quina necessitat tenia? Quedava una vida per davant i se l'ha emportada. No pots trobar consol i renuncies a les teves creences per les seves accions.

Abatut i desconsolat. Aquesta és la fòrmula que es té per a relaxar la ment després d'aquest rampell. Abatut i desconsolat per no poder entendre i no tenir respostes. Abatut i desconsolat per no poder intervenir i arreglar les coses.

Tot és gris, la tristor t' envaeix i no s'anirà en molt de temps, conviurà cada dia amb tu.

Ens falta comprensió, i ara tot just un any després el dolor torna a aparèixer i destrosa tot allò que has volgut reconstruir al llarg d'aquest any.

No marxarà i cada any ens enrecordarem, tornant la tristesa per aquella vida que no va viure, per aquella il•lusió que va marxar amb el vent, per aquella felicitat que es va trencar.