Jo vaig néixer a finals dels anys 70, en uns moments de canvi al país i possiblement enmig d'un creixement de la població.
Allò era enmig d'un baby boom que s'havia de traduir en una competència entre tots a tots els nivells i que ja es feia visible des de la més tendre infància.
Allò era enmig d'un baby boom que s'havia de traduir en una competència entre tots a tots els nivells i que ja es feia visible des de la més tendre infància.
La veritat és que desconec el nom que rep la meva generació. Últimament si que he escoltat allò que es diu sobre que "som la generació millor preparada, però la més desaprofitada", ja que no es poden aprofitar el nostre talent i coneixement en llocs productius que servissin per a generar riquesa al país. Llavors marxem a l'estranger i ens convertim en la generació "granate", com el color del passaport que utilitzem per a travessar les fronteres i generar profit a altres que no han pagat res per a la nostra formació.
Potser és així de trist, però les nostres penes no acaben aquí. A més hem de sumar aquesta crisi que està enfonsant la societat i l'estat del benestar, causada principalment per la mala gestió dels poders, amb polítiques potser beneficioses al seu moment, però desastroses per al futur. Però no passa res, ells governen només durant 4 anys.
 |
| Un interruptor per fer click a la vida |
Tot i això, no tota la culpa ha de recaure només en el govern, ja que seria la mateixa situació que esperar que el mateix govern ens tregui d'aquest forat.
Esperar una acció per part del govern que solucioni aquests problemes, perdoneu que ho digui clarament, és de tontos. Com a molt es podran fer programes per a dinamitzar o incentivar accions, però mai solucionar-los de cop. Hem de treballar-hi i de valent entre tots per ensortir-nos.
Esperar una acció per part del govern que solucioni aquests problemes, perdoneu que ho digui clarament, és de tontos. Com a molt es podran fer programes per a dinamitzar o incentivar accions, però mai solucionar-los de cop. Hem de treballar-hi i de valent entre tots per ensortir-nos.
I és que la crisi es defineix com a una crisi de valors que produirà una revolució i un canvi profund en la societat. Sincerament, no veig cap ideari a seguir, ni crític, ni líder que ens guiï per sortir de les tenebres, tal com ja comentava Arturo Pérez Reverte al programa Salvados de La Sexta. Aquí li haig de donar la raó.
Però els joves no pertanyem només a una generació en concret, ja en són vàries les que patim les conseqüències, vislumbrant el futur del país en molts anys. I amb tots aquests joves neguitosos, ningú està mirant és que ens ha portat fins aquí. Què ha portat al jovent, que és el futur, a aquesta situació?
Indubtablement, la seva posició còmoda envers la vida. Estar acostumats a veure que les coses venen soles, estar acostumats a que els que treballen fins a l'extenuació són els pares, estar acostumats a tenir-ho tot, estar acostumats a trobar solucions de mínim esforç i, en definitiva, estar acostumats al que s'anomena una bona vida.
Aquest costum no ha beneficiat gens ni mica a ningú. Ha adormit els joves i ara reneguem i es plora. Dic adormit perquè crec firmament en el seu potencial, però cal despertar-lo. Ens trobem davant un immobilisme que ha paralitzat el motor de la societat, una paràlisi que no s'havia conegut en cap moment de la història.
Recordo els meus avis al poble, treballant la terra i treient una família numerosa endavant amb penúries, però amb molt de treball que va donar els seus fruits.
El meu pare treballava a dos llocs i la meva mare es deixava l'esquena treballant quan jo era petit. Suor i esforç per a facilitar-nos a la meva germana i a mi totes les oportunitats que la vida avui ha generat.
Ara jo, aI sofà de casa ploro que l'atur no és suficient per a criar un nen mentre espero que una empresa quedi encandilada del meu trist currículum imprés a una fulla.
El meu pare treballava a dos llocs i la meva mare es deixava l'esquena treballant quan jo era petit. Suor i esforç per a facilitar-nos a la meva germana i a mi totes les oportunitats que la vida avui ha generat.
Ara jo, aI sofà de casa ploro que l'atur no és suficient per a criar un nen mentre espero que una empresa quedi encandilada del meu trist currículum imprés a una fulla.
L'acció és indubtablement l'única sortida que existeix. No podem deixar de moure'ns, d'actuar, de vendre'ns.
L'article del diari Penedès Econòmic del mes de setembre ho descriu molt bé per aquests casos: "Despedim al departament de vendes de Jo.com". Si no ens movem, si no som capaços de reinventar-nos, si no ens venem, mai aconseguirem que les coses canviïn i mai millorarem, incrementant el nostre valor.
L'article del diari Penedès Econòmic del mes de setembre ho descriu molt bé per aquests casos: "Despedim al departament de vendes de Jo.com". Si no ens movem, si no som capaços de reinventar-nos, si no ens venem, mai aconseguirem que les coses canviïn i mai millorarem, incrementant el nostre valor.
Us animo a llançar-vos, a provar sense por, a ser valents, crítics, a convertir-vos en líders per a canviar la vostra situació i la de tots aquells del vostre entorn, ja que únicament la força del canvi resideix en el vostre interior.
