dissabte, 18 de novembre de 2017

Sentiments

No és fàcil sobreposar-se als entrebancs de la vida. Ningú va dir mai que ho fos. En tot cas, sempre queda el subterfugi d'esdevenir un optimista radical i veure-ho tot de colors i pensar que la felicitat és l'únic estat possible.

La vida dóna cops i ens sacqueja fort, ens fa passar la pitjor experiència fins al moment, aquella que mai haguessis arribat a somiar. I penses que aquesta serà l'última. I no es així, saps que sempre ens guardarà una pitjor que esdevindrà en el futur quan menys t'ho esperis.

Personalment, he tingut uns dies plens d'una barreja de sentiments, però sobretot m'ha envaït la tristesa. Recordava tots els sentiments viscuts ara fa un any, quan la barreja de sentiments em va colpir.

Justament em trobava esperant, passava l'estona i tenia la confiança de tenir la sort de la meva part. Però la sort és encapritxada i en un moment et gira l'esquena i marxa.

Des del primer moment, quan era allà dempeus, mirant absorbit la pantalla, intentant esbrinar el que s'estava mostrant, no hi trobava la por.

Llavors vam escoltar les paraules que no esperes, un trauma que no deixes de recordar: "No té batec".


La vida es para.


Intentes pensar que vol dir exactament, quin significat tenen les paraules. No trobes sentit ni raó. La vida en joc i no pots moure't, immovilitzat de cap a peus, no pots fer res. La mort ha vingut i se l'ha emportat en un suspir.

Prens amb força les mans i no vols deixar-les anar. És el port segur on fondejar quan la tempesta embrava la mar.

No pots mirar-la a la cara perquè encara tens vergonya de ser allà, equivocat en el teu diagnòstic inicial, inmòvil sense haver pogut fer res per evitar el destí.

Comences a entendre les paraules que fa estona estan sonant al cap i et fas creus. Per què? No hi ha cap resposta que t'allegeureixi el pes que has començat a acumular.

Arriba l'incredulitat. És un malson i vols despertar. Això no em pot estar passant a mi. Per què? No hi ha ningú a l'altre costat que respongui. La confirmació arriba i desmunta el castell de cartes imaginari que volies muntar.

No creus que la realitat sigui tan difícil de pair i vols una segona confirmació. Arriba de nou el mateix diagnòstic i no pots fer-te creus.

Passen els minuts i el teu cos té una reacció primitiva que vols controlar, però els sentiments són molt forts i afloreix la ràbia. Una ràbia contra tot l'incomprensible i mundà, contra tot allò que no veus ni pots controlar. Dèu no és racional i ha permès que succeeixin la mort i descarregues amb tota la força contra l'objectiu. Quina necessitat tenia? Quedava una vida per davant i se l'ha emportada. No pots trobar consol i renuncies a les teves creences per les seves accions.

Abatut i desconsolat. Aquesta és la fòrmula que es té per a relaxar la ment després d'aquest rampell. Abatut i desconsolat per no poder entendre i no tenir respostes. Abatut i desconsolat per no poder intervenir i arreglar les coses.

Tot és gris, la tristor t' envaeix i no s'anirà en molt de temps, conviurà cada dia amb tu.
Ens falta comprensió, i ara tot just un any després el dolor torna a aparèixer i destrosa tot allò que has volgut reconstruir al llarg d'aquest any.

No marxarà i cada any ens enrecordarem, tornant la tristesa per aquella vida que no va viure, per aquella il•lusió que va marxar amb el vent, per aquella felicitat que es va trencar.

dimecres, 19 d’octubre de 2016

No donis consells a qui no els vol

Tristor i impotència és el que et trobes quan, amb tota la bona fé, dones un consell a un amic i veus que no és benvingut.

La conversa va ser referent a que crec que a la vida cal tenir motivacions i ganes de fer coses de motu propi i no que et vinguin a dir sempre què has de fer, ser proactiu envers la teva vida. Potser no em vaig explicar correctament amb el meu consell o no es va voler escoltar.

Una d'aquestes coses és tenir amics i escoltar-los quan parlen pel teu bé.
També admeto que qui pren la posició negativa davant un consell, està prenent una decisió, però en tot cas, cal consultar llargament en fred amb el coixí per a avaluar si el consell era adequat.

Jo aquesta nit consultaré si donar-li va ser correcte i com li vaig donar.

La meva mare sempre diu: "No hi ha més sord que qui no vol escoltar".
Raó de mare, sempre tenen raó!

Realment, no pots forçar a algú a que prengui una decisió que no li agrada, ni que faci res que no vulgui fer, però tu ho fas per ajudar i com veus que la resposta és la mateixa del sord, no pots fer res més que veure com s'estampa a la paret.

Després sempre tindré el dret de fer el comentari també de mare: "Ja t'ho vaig dir!!".

La propera, segurament, m'estaré calladet. O no.

dijous, 22 de setembre de 2016

Dia internacional del transport públic

Bon dia tingueu tots i totes!

Avui es celebra el que jo anomeno: "El dia internacional del transport públic".

Per a mi és un error tractar de desincentivar per un dia l'ús del cotxe particular.
Quantes més vegades ens diuen que no, nosaltres més vegades fem el contrari.
Llavors, perquè no incentivar l'ús del transport públic en comptes de prohibir el cotxe?

I és que l'ús dels vehicles particulars ha augmentat molt en els últims anys.
Jo recordo jugar quan era petit al meu carrer amb els amics, i ara no deixaria que el meu fill juguès per la gran quantitat de circulació que té el mateix carrer on jo jugava.

Però no creieu que ens hem begut l'enteniment? Fins on s'ha d'arribar en cotxe?
No existeix límits, podem arribar a tot arreu sense deixar el volant.
Totes les carreteres, autopistes i carrers que tenim i encara els cotxes demanen més. Quan una carretera està col•lapsada l'únic que escoltes és que s'ha d'ampliar o construir una altra paral•lela. No seria millor invertir en transport públic i promocionar-ho?
A les ciutats, cada vegada més perdem el nostre dret a passejar tranquils com a peatons.

En tot cas, jo em pregunto: "El món és de les persones o dels cotxes?".

Feliç dia internacional del transport públic, des de l'autobús, es clar.

dilluns, 11 d’abril de 2016

RENFE: no, gràcies!

Posem un problema de matemàtique ben senzill.

De Barcelona-Sants surt un tren cap a Vilafranca per una vía per a ell sol, sense cap inconvenient a les 20:40.

Cap a les 21:00 hores, quan el tren ha arribat a Molins de Rei, gairebé a mig camí, surt un autobús de Maria Cristina a la Diagonal de Barcelona.

La pregunta ja us la imagineu i la resposta també.
Sembla el conte de la llebre i la tortuga, però aquí la llebre va per feina.

Certament hi ha alguna cosa que fa que RENFE no funcioni bé i no només són els horaris el que no funciona.
No puc dir que no s'esforcin en treballar per a complir els horaris, tot i que tots sabem com van de malament.
Els horaris del tren són horrorosos. Tenen un gran problema que es diu Sants i que no saben resoldre. Qualsevol petit problema que sorgeixi, Sants fa que es magnifiqui per la dificultat d'entrada i sortida de trens en unes poques vies per on han de circular. I no parlem de l'entrada, on sempre pares i vas a pas de tortuga fins a l'estació.

Però la meva crítica va més enllà. No només el tren arriba tard, malament i mai.

Avui per circumstàncies de la vida he agafat el tren per tornar a casa i la imatge que m'ha quedat és horrorosa.

Jo vaig ser un usuari del tren durant més de 6 anys i puc dir que el tema ha decaigut i molt.
M'ha sobtat veure el tren brut com mai l'havia vist. Els seients estàven començant a desfilar-se i eren bruts, feia fàstic seure en algun seient.

La gent incívica d'aquest país, el nostre, es dedica a embrutar els seients, parets i el terra dels trens públics. Per exemple com la persona que s'ha menjat una bossa de pipes mentre esperava la seva estació, deixant tot el terra ple de càscares.

En el meu viatge també he pogut comprovar que les velles costums no es perden. Dos joves han parat entre vagó i vagó a fumar-se una cigarreta. Algú els hauria de dir que el fum acaba entrant al vagó per molt que tanquin la porta.

Gràcies a déu hi ha seguretat. O no.
En el recorregut han passat dues persones de seguretat i semblaven més els justiciers "Llaneros Solitarios" del tren, buscant gresca amb algú que no hagués pagat el bitllet. No donaven precisament sensació de seguretat. Jo no els demanaria ajut en segons quina situació, ja tindria força problemes com per a buscar-me més encara.

Per a finalitzar el meu viatge he hagut de sortejar cons, basalts d'aigua i forats al terra a l'estació. Si us fixeu sembla que l'estació és més que provisional i encara no han cobert ni els forats a l'andana.
El que més em treu de polleguera és saber que tot aquest servei (estacions provisionals que es cauen o et caus tu, empresa de seguretat que és incapaç de trobar els incívics que embruten, molesten i trenquen el tren, horaris incomplerts, vies sense manteniment, etc.) es dedica una part dels meus impostos.

A mi m'és exactament igual que uns diguin que no tenen calers perquè no arriben i els altres perquè no toquen. Als pressupostos generals de l'estat existeixen les partides i els diners al final en alguna cosa es gasten que no fa que es reflecteixin en el servei.

Al final jo pago impostos i el que obtinc és un servei de merda, amb unes condicions tercer mundistes i amb uns preus dels bitllets desorbitats com a conseqüència d'una gestió nefasta.

Si a mi em pregunten, RENFE: no, gràcies!

dilluns, 31 d’agost de 2015

Capital buida

Els últims dies del mes d'agost són, com cada any, dies de festa. De Festa Major a Vilafranca del Penedès. Cada any es repeteix i la festa amb el sobretítol de "la més típica" acostuma a no decebre a tots els seus conciutadans i visitants: el programa és ple d'activitats que any rera any tornen a repetir-se (algun cop he arribat a pensar que a l'endemà al matí veuria sortir a Phil de la gàbia), però tot i això, les persones són les que fan la Festa Major diferent, dotant-la de l'ànima que fa que els més vilafranquins esperin amb ansietat el final d'agost i visquin els dies festius bojament.

Un cop iniciat setembre tot torna a la normalitat i s'ha d'esperar que passi un any per a tornar a gaudir de la Festa Major. Tornem a la feina, a l'escola o a la recerca de feina, segons el cas, i la vila també torna a la normalitat després d'una neteja profunda dels carrers, portes i parets per tornar a ser com sempre.

I trista realitat és la de la Vilafranca actual. Una Vilafranca que s'enorgulleix de ser Capital del Vi i de ser la regió vitivinícola amb més solera de totes les catalanes. Una vila buida de contingut.

Després d'haver creuat la península ibèrica aquestes vacances i haver vist i viscut sensacions en altres ciutats de diferents regions vitivinícoles no he pogut estar-me de comparar-les. Si a Vilafranca del Penedès la indústria vitivinícola és passat, present i futur, motor econòmic i aspecte diferenciador de les capitals catalanes, només dir que som lluny del que segurament va ser. Només entrar en una ciutat vitivinícola espanyola qualsevol es respira un respecte per la vinya, el producte, els cellers, les tradicions i les persones que fan que cada any la verema sigui la base d'un vi excel·lent. Saps quina terra trepitjes.

Les entrades a les ciutats són plenes de cellers, de cartells ubicant-los i promocionant-los publicitàriament, d'objectes relacionats amb el vi i la seva elaboració com a elements urbans, de petites vinoteques i de grans supermercats del vi, ... Es respira vi per tot arreu. Tu, lector, ho pots comparar amb la Vilafranca del Penedès del 2015.

No oblidem que aquests elements no deixen de ser una forma de fer marketing per promocionar la marca de la regió que acolleix els vins elaborats i envoltar en aquest entorn als visitants. A Catalunya es reben 1,5 milions de visites enoturístiques a l'any, però quasi totes van a les empreses Freixenet, Codorníu i Torres i les poblacions gairebé no reben cap repercussió d'aquesta gentada.

Però que pot oferir Vilafranca al turista a part d'una gastronomia diferenciada als restaurants?
Fem un repàs i veurem que no hi ha suficients elements urbans que ens situin en un entorn vitivinícola. No hi ha elements que defineixin la vila com a terra vitivinícola i ni tan sols a la Festa Major es poden veure si no ets molt observador. No hi ha cellers a la vila i els pocs que hi ha publiciten tímidament la seva activitat i fins i tot no disposen d'un cartell que identifiqui les seves instal•lacions. Sembla mentida que Pinord no tingui més visites per la seva ubicació al costat de l'estació, que Mascaró no tingui visites ni identifiqui les seves instal•lacions, que Mas Tinell no hagi pres el timó per canviar la situació de rumb i que Torres (la marca de vi més valorada del món) tingui les oficines en edificis propis del polígon on va nèixer i que el seu centre de visites sigui fora de la població on s'ubiquen.

No hi ha un centre d'interpretació del vi obert i accesible que ofereixi una experiència fàcil per als no entessos i que impacti als visitants de forma que es transmeti de boca a boca. No hi ha intel·ligència empresarial quan els diferents establiments tanquen el cap de setmana. No hi ha un edifici emblemàtic i ni tan sols una bona ubicació per al centre de rebuda dels visitants que ha de transmetre tota la informació del que si que existeix.

I és que fins i tot costa prendre un vi si no ets d'aquí i saps on anar.
Cal tenir molt present que seràn els no-vilafranquins els que situin Vilafranca en el lloc que es mereix per les seves recomanacions i visites repetides a la vila, no els vilafranquins que puguin fer promoció, i és que sempre et creus més a un amic proper que els anuncis de televisió. Cal agradar als visitants donant-los allò que han vingut a buscar i sorprendre'ls gratament per a marcar a foc l'experiència al seu cap.

Vilafranca té molts dels elements descrits, però o no són útils, o no són suficients i altres ciutats li han passat la mà per la cara a la que era la decana del vi a Espanya organitzant-se millor i cobrint les necessitats reclamades en cada moment, evolucionant.

Un savi va dir un cop: "Una persona com Steve Jobs només hi ha una entre milions. Tu i jo som terrenals com la resta i copiem allò que ja els hi funciona a altres". No cal inventar una estructura nova (i segurament inútil) per a la vila, només donar-se un volt per altres ciutats que ho fan bé per a còpiar allò que funciona allà i aquí no. Tant costa?

Si algú vol prendre nota, li deixem els deures per aquells els que els han de realitzar.