No tinc paraules per poder parlar del tema i no et creguis que m'està sent senzill escriure aquest text al meu blog. No sóc cap escriptor erudit, però necessito escriure alguna cosa per alliberar el mal tràngol que tinc, tot i que el moment no farà que sigui un escrit perfecte, si serà ple dels sentiments que atresoro.
Ens vas deixar de cop, sense gaire raons a entendre i només unes hores més tard que ens acomiadéssim en persona pensant en trobar-nos ben aviat. Un cop molt dur del que trigaré a recuperar-me. Encara resto consternat, en shock, i fins ahir hi havia moments que creia que tot era una broma pesada que m'estaven fent els amics o un somni del que encara havia de despertar.
Han estat moments molt entranyables els viscuts conjuntament i vas aconseguir que t'estiméssim per sobre de lo natural. Tot ho feies fàcil i senzill, sense males cares, pràctic i amb sentit comú. Vas aconseguir entrar dins els nostres cors amb la teva forma de ser i vam descobrir un gran amic que sempre era quan es necessitava amb un somriure.
L'última setmana de les nostres vides la vam viure conjuntament i vam poder parlar de moltes anècdotes que havies viscut, de la vida, dels pensaments, del passat, del present i del futur, aquest que s'ha estroncat i que no podràs realitzar. No creguis que no recordo les nostres converses i fins i tot alguna fa que les llàgrimes m'omplin els ulls.
Tot és molt recent i moltes coses em recorden a tu i aquests dies viscuts.
Ahir revisava papers sobre la meva taula i trobava les postals que encara haig de guardar dels vostres viatges i llegia amb enyorança les teves paraules escrites en països llunyans.
Encara avui trobava a la meva cartera l'impermeable que ens regalaves fa una setmana i et recordava tan viu com en aquell moment de felicitat.
Fins i tot entrar al supermercat i veure productes alemanys m'ha fet recordar aquell sopar que havíem de planejar per a trobar-nos i gaudir de la memòria adquirida durant el viatge.
No m'he pogut estar i he revisat les fotos del nostre darrer viatge. Molt dur. Vull recordar-te amb aquell somriure i les guardaré amb recel per recordar-te tal com eres, aquesta gran persona que malauradament no tornarà a estar amb nosaltres.
Sé que no sóc l'únic que t'enyora i que no entén res del que ha passat. Des de la teva família i la teva incondicional parella, amics més propers de la teva infància, fins altres amics que havies fet al llarg del temps.
Ahir l'església era plena i trista en una tarda gris que vestia el teu poble, pres per una gran quantitat de gent, símptoma de lo gran que eres i del que vas marcar a tothom. Vas calar molt fons, a tots ens ha fet molt de mal la teva pèrdua i et trobarem a faltar.
Els que quedem aquí continuarem amb la vida fins que s'acabi, no ens queda més remei, però tots aquells que t'hem conegut farem pinya per salvaguardar el teu record, d'una forma o una altra, tenim la teva petjada al cor i sempre et portarem amb nosaltres i cuidarem de la gent que va ser important per a tu com tu la vas cuidar mentre vas ser-hi.
Ara em dono compte de l'important que era la teva companyia i la teva forma de ser, sempre pendent de les persones, oferint-te quan era necessari, afable, divertit i amb les veritats per davant, però sense deixar de ser un senyor, aspecte que sempre em va agradar i que intentaré seguir amb el teu exemple.
Està essent molt dur haver conviscut els últims 9 dies gairebé 24 hores junts i dos dies després ens deixessis per sempre en una data tan assenyalada que mai més oblidaré.
Eres molt gran i amb un cor enorme, no entenc perquè es va parar.
No tinc paraules. Et trobarem molt a faltar.
Carlos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada